27-02-2014
L’aigua de mar, un element saludable
Els efectes beneficiosos de l’aigua de mar en la salut es coneixen des de fa milers d’anys.
La talassoteràpia –el tractament terapèutic amb aigua de mar- pren el seu nom de les pràctiques a què se sotmetien els grecs –i, posteriorment, els romans- en el món antic. N’apreciaven, els uns i els altres, la capacitat que té com a element relaxant que ajuda a refer-se i a revifar les funcions del cos.
Ara se sap del cert que els banys d’aigua contribueixen al benestar del sistema que formen els músculs i l’esquelet en exercir un massatge intens sobre els músculs i les articulacions de la zona exposada; que són beneficioses per al sistema circulatori perquè l’acció directa del contacte amb l’aigua i la pressió relativa que aquesta exerceix sobre el cos intensifiquen l’aportació sanguínia i d’oxigen als teixits i que també van bé per al sistema nerviós en posar desencadenar l’activitat dels mètodes de termoregulació, en augmentar la freqüència del ritme cardíac i la dels moviments respiratoris i en estimula i tonifica el sistema nerviós en general.
Des de l’època dels grecs i fins ara, l’aigua de mar ha estat emprada de manera constant com element associat a la salut i al benestar: la seva capacitat benèfica és prou poderosa com per a afectar positivament aquells que hi estan a la vora: la sensació de confort que s’obté quan es passeja prop del mar prové de l’absorció de les sals de iode volatilitzades que escapen de l’aigua.
La regularització de la ciència aporta cites de l’ús de l’aigua de mar, que es comença a prendre seriosament tot i les reserves amb què, en l’actualitat, es puguin avaluar els coneixements i les pràctiques de fa més de dos-cents anys.
El 1753, el doctor Charles Russel recomana l’ús de l’aigua de mar per a la curació de diverses malalties i aconsegueix fer que la gent es desplaci a la costa. Fruit d’això, es posen en marxa hospitals marins tant a França com a Anglaterra.
Relativament poc després, el 1769, el metge escocès William Buchan escriu un llibre en què insisteix en els beneficis de la talassoteràpia. La seva proposta, que no era nova històricament però que sí que mantenia el to de novetat en aquella època, va fer forat i va incentivar la introducció de màquines de banys en diferents indrets costaners en la seva àrea d’influència.
Són, aquests, dos casos de publicacions que, de mica en mica, en parlar a favor de la teràpia amb aigua marina i la inclusió dels banys de sol com a element benefactor, van erosionar el desinterès general cap al mar, a què només s’acostaven, fins a començaments del segle XIX, aquelles persones que es volien sotmetre a alguna mena de tractament.
L’aigua de mar es coneix bé avui en dia: se sap que conté tots els elements que es consideren essencials per al bon funcionament del cos humà, vitamines, sals minerals, oligoelements i aminoàcids.
De fet, la composició d’un cos humà sa pel que fa als metalls i a les sals i la de l’aigua de mar són pràcticament idèntiques.
A banda, l’aigua de mar és bacteriostàtica –inhibeix el creixement de les bactèries- i és útil per les seves propietats com a desinfectant. Així, té un efecte benèfic contrastat en afeccions dèrmiques com ara les dermatitis, les infeccions per fongs, la psoriasi, els èczemes i el vitiligen –una malaltia degenerativa de la pell que comporta la pèrdua de melanina.
A més, es considera que el volum de magnesi que hi ha dissolt en l’aigua de mar és prou gran com per a actuar com a calmant dels nervis: és la pell la que facilita l’absorció per part del cos dels elements que necessita i que troba dissolts en l’aigua. 
Els components salins destacats de l’aigua de mar són el clor, el sodi, el magnesi, el sofre, el calci, el potassi, el brom, l’estronci, el bor i el fluor.
A més, l’aigua de mar compta amb 79 oligoelements, que són elements químics que són presents en els éssers vius en proporcions diminutes però que són del tot necessaris per a la correcta execució de les funcions vitals.
Com en el cas del magnesi, tots ells són susceptibles de ser absorbits pel cos a través de l’osmosi. La seva aportació permet situar els nivells de sals i oligoelements en uns índexs correctes i això contribueix a generar la sensació de benestar que companya el contacte íntim amb l’aigua de mar.